CONTE ENCADENAT

Els alumnes de les escoles Sant Àngel i Lligallo del Gànguil, juntament amb l’IES Camarles han treballat per crear un Conte Encadenat.

En aquesta publicació podeu llegir el que han confeccionat les dues escoles del municipi.

RECORDS DEL DIJOUS JARDER

Era una tarda freda de febrer.

La mare i jo estàvem a casa, al nostre mas de Lligallo del Gànguil.

Mentre ens bevíem una xocolata calenta a la vora del foc, se’m va ocórrer preguntar-li… “-mare, tu quan eres menuda, com celebraves el dijous Jarder?”

La meva mare, es va quedar una estona pensativa, però després, tot esbotzant un somriure, em va contestar: “- normalment anàvem als pinets, i vivíem moltes aventures!”. “Conta-me’n alguna va!!”

Llavors ella va treure una foto d’una capsa de sabates que guardava a l’armari i me la va ensenyar; “-mira, esta era la meua colla. Mos fèiem dir els mandrils! perquè sempre anàvem saltant i trepant pels arbres”. “-Ei! este d’aquí no és el pare de Cesc? i aquesta la mare de Pau!” “Sí! s’hi semblen als seus fills, no?”.

Llavors la mare va començar a recordar aquell dia de la foto, i va començar a explicar…

“-Mai oblidaré aquell dia… tot va començar com sempre, preparant l’entrepà de truita. Vam quedar a la placeta de l’església, vam passar a buscar els nostres amics de Lligallo del Roig, i tots junts vam anar cap als pinets. Estàvem berenant, quan de repent vam sentir que arribava la colleta dels lleopards. Els lleopards eren uns xiquets i xiquetes de Camarles de la nostra edat que es feien dir així perquè corrien moltíssim. No sé com va començar tot, però de sobte ens vam trobar al mig d’una batalla de pedrades. Per sort, unes senyores jubilades que passejaven per allí van aturar la baralla, fent-nos marxar a tots cap a casa.

Quan anava a dutxar-me, me’n vaig donar compte que la meva polsera de la comunió havia desaparegut del meu canell. Ja et pots imaginar la meva gran tristesa. Aquella polsera era d’or i portava el meu nom gravat!

A l’endemà, quan vaig arribar de l’escola, mentre berenava, vaig sentir el timbre de la porta. Quan vaig anar a obrir, una senyora que em sonava de Camarles em va dir:

-Bona tarda, sóc la senyora Mari Carmen, cada tarda faig el meu passeig per la via verda. Avui he estirat una mica més la passejada i m’he arribat fins aquí per assabentar-te de què dissabte a la tarda, a la plaça dels Presidents de Camarles, es fa la fira d’objectes de 2a mà. Més que res t’ho volia comentar pels rumors que he sentit a la meva neta, que és de la colla dels lleopards, sobre una polsera perduda.

-Bona tarda, senyora Mari Carmen, sóc la Cristina, casualment sóc la xiqueta que va perdre la polsera de la comunió als Pinets. Gràcies, dissabte hi trauré el nas.

I així va ser com el dissabte vaig decidir anar amb els iaios a veure que en podíem treure del misteri de la polsera perduda.

Ens vam posar a mirar les parades, sense saber-ne res, fins que en una, on hi havia un home molt estrany i misteriós, se’ns va acostar i ens va dir:

– «Sou vosaltres els que busqueu la polsera dels pinets?»

Sense saber com sabia l’home qui érem nosaltres i com sabia que la buscàvem li vam contestar que sí, i ens va deixar anar:

– «Acaba de passar un xiquet que se l’ha emportat per 1000 pessetes i se’l veia molt interessat. No l’havia vist mai, però només us puc dir que portava una samarreta on posava colla dels lleopards i ha dit alguna cosa sobre que anava a La Torre»

Mentre els iaios van quedar-se mirant les paradetes, jo vaig decidir anar a veure si trobava alguna pista més en direcció a la Torre.

Just passant per la Rambla em vaig trobar a tres xiquetes de la colla dels lleopards i els vaig preguntar si algun xiquet de la seva colla havia passat feia un moment cap a la Torre i em van dir:

– «Sí, en Marcel!» em van contestar  »

Aquí va ser on vaig aturar la historia de la mare per dir-li que aquell era el nom del pare.

Continuarà….